diumenge, 22 de novembre del 2009

Tardorada en BTT entre La Selva i Les Guilleries

 Ja feia temps que no penjava aquí cap activitat de BTT, doncs les sortides fetes han estat agradables, però sense cap característica destacada, però aquest dissabte la paleta de colors de la tardor ha estat resplendent i aprofito per posar-hi aquesta referència, i cito la encertada crònica que n’ha fet en Joan Palou:
**Érem nou a la Plaça Firal de Santa Coloma de Farners, més els firaires que avui hi eren, disposats a gaudir dels colors de tardor i també a arribar al coll del Espinau a fer un bon esmorzar, com així ha estat. Ens hem aplegat: Ricard, Pere, Josep i Montse, Ferran, Agustí, Joan Enric, Joan Cano i Joan Palou.
Temperatura fresqueta a Santa Coloma al sortir, però sense boira. De Santa Coloma enfilem cap al petit nucli del Castanyet per una riera molt frondosa i amb les fulles dels arbres grogues i marrons, que ja ens anticipen el que trobarem en tota la ruta d’avui: una tardor plena de colors. Aquí a la riera trobem pollancres i plàtans i més endavant a la pujada trobarem castanyers (alguns recargolats per l’edat), sureres, faigs i clapes d’avets i pins. La següent fita després del Castanyet és el Coll del Espinau, que assolim en una pujada contínua i llarga però suau. El lloc és assolellat i forma una plataforma en la que hi ha el hostal del Espinau, una antiga masia, on recuperem les forces amb una bona cansalada i botifarres. A la vora, hi ha el "Pi del Espinau", un bell exemplar que mereix l’atenció de tota la colla. Després del coll, encara ens toca pujar més fins a la imponent masia del Sobirà, situada en un balcó sobre el següent turó. Aquest serà el sostre de la sortida d’avui, amb els seus més de 900m metres d’alçada. Hem entrat a terra de bandolers: 
En Serrallonga campava per aquests turons com per casa seva; de fet, el camí on ara rodem és diu precisament la "Ruta d’en Serrallonga". A més, creuem un altre camí titulat "Ruta dels Bandolers" que va cap a Osor. Però, tot i aquests avisos i el recent cas del AlaKrana, nosaltres hi passem sense cap por. Després del Sobirà, arriba el torn de la baixada, divertida com sempre. 
Fem el primer tram envoltats d’arbres de fulla caduca i d’alts avets i trepitjant fulles seques, en el que trobem la ermita de la Mare de Déu del Pedró. És parada obligada per l’entorn, que no tant per l’edifici. Al poc, la vista s’obre cap a la plana: ja veiem Santa Coloma al fons. La baixada continua, ràpida, per damunt de sauló, enmig d’un immens bosc de sureres. Aquí tenim l’únic incident del dia, la punxada de la Montse, que se soluciona ràpid. Arribem al punt d’inici, tot i que una mica tard: que ens ho hem pres amb calma i que hem parat força a gaudir de l’entorn, que avui era preciós. Han estat 41 km. i 900 mts de desnivell.**

Podeu veure algunes fotos a:
http://godia.arvixe.com/BTT%20La%20Selva%20-%20Guilleries%20211109/index.html

dijous, 12 de novembre del 2009

Vacances de tardor al Vietnam

16 d’octubre al 11 de novembre del 2009
 Participants: Eduard Lluís, Emilia Castelló, Inés Pascual, Tomasa Jaraiz, la Teia i jo.

Resum:
A Vietnam, el primer que ens ha sobtat es la evidencia de que aquest país està sotmès a un rapidíssim procés d’industrialització/globalització, que difumina molt la presencia de les tradicions orientals. Crec que molt aviat s’afegirà als anomenats ‘*Tigres d’Asia*, malgrat la actual frenada econòmica mundial. Sembla que el pas a la economia de mercat ha generat uns nivells de corrupció importants, generalment al voltant dels càrrecs influents del govern.
En comparació als nostres últims viatges a Asia (Birmània i Buthan) hi queden pocs monuments històrics originals, probablement resultat de les 2 terribles guerres del passat segle, els canvis socials resultat d’aquests fets i del regim comunista, han disminuït molt el culte religiós, però encara es veu sense restriccions aparents.
Hi hem vist moltes escoles i hospitals, no s’hi veu gana enlloc.
Per el nostre nivell econòmic els preus son baixíssims, això facilita molt que s’hi estableixin industries amb capital internacional, de fet el principal inversor al país es EE.UU. l’antic enemic.
La influencia cultural xinesa (històricament) es evident en totes les restes artístiques, monumentals i culturals, i crec que Vietnam existeix com a país independent per la necessitat de lliurar-se del seus gegants veïns.
La diferencia entre el nord i el sud es absoluta, sembla impossible que puguin formar un sol país – qui sap si durarà molts anys?
En general la gent es afable i agradable de tracte, no hem sentit en cap moment sensació d’inseguretat.
Els hotels son molt correctes i la restauració oscil•la entre bona i molt bona, amb abundància de fruita, verdura, peix, marisc i carn – tot de bona qualitat, les begudes son cares en comparació al menjar, però fins i tot en els preus màxims, no ho paguem més car que a casa.
L’artesania ofereix productes de lacats, talles en fusta i brodats de seda, realment molt atractius, cal voltar una mica abans de descobrir quins preus son els que regeixen el mercat, regatejant es la única manera de fer-ho. Els centres governamentals d’artesania, que ofereixen totes les especialitats, els hem trobat sempre molt cars en referència a les botigues privades.

Aquest viatge el varem encarregar, segons els nostres desitjos de ruta, al majorista asiàtic Exotissimo, mitjançant l’agència del RACC.
Preus: Vols intercontinentals (Barcelona – Zurich – Bangkok – Hanoi, i Ho Chi Min City – Hong Kong – Zurich – Barcelona) total aprox.1000 € per persona, serveis a Vietnam – total aprox. 1.200 € per persona, que inclou cotxe, xofer, guia, hotels, la majoria d’àpats, tren i 2 vols interns.
Per mes detalls, llegiu la crònica a:

http://godia.arvixe.com/Vietnam%202009/Viatge%20Vietnam%202009.htm

i les fotos son a:

http://godia.arvixe.com/Llista%20Vietnam.htm

dimecres, 19 d’agost del 2009

50 Campament de vacances CEC – La Fouly, Val Ferret, Suïssa


 
Aquest fenomen social i psicosociològic que es el campament de vacances del CEC, ha arribat aquest any a la cinquantena d’acampades, demostrant la vigència d’uns valors humans i joia en la societat actual que molts voldríem que no es perdessin, doncs també identifiquen certa voluntat de país.
Malgrat l’augment de participants, que ja fa uns cinc anys que motiva a fer 2 campaments (Pirineus i Alps), continua reunint mes de 200 persones que no dubten en col•laborar lliurement per fer-ho possible. Cal ressaltar però, que uns pocs son els gegants amb l’empenta per treballar-hi tot l’any, i la majoria ens limitem a gaudir-ne a canvi d’un esforç molt limitat, o així es com ho sento jo…
MOOOOOOLTES gracies de nou als que ho feu possible, i fins i tot també als que els costa entendre que acceptar amb bon humor no trobar disponible el plat que prefereixen, també es una manera de col•laborar – i d’aprendre !!!

L’escenari de la Val Ferret suïssa, al peu del Mont Dolent, ha estat el digníssim protagonista de la ‘versió Alps’ aquest agost, senyor – quina troballa més impressionant per tots els que hi hem estat !!!

Estic convençut que ha acontentat a pleret totes les diferents sensibilitats dels assistents, possibilitats d’ascensions de gran nivell alpí, grans - petites i mitjanes excursions caminant per els que prefereixen ‘tocar de peus a terra’, bones rutes turístiques – culturals i gastronòmiques, interessants activitats per els infants – que s’enfilaven com aranyes al ‘rocòdrom’ del campament...
Jo n’he gaudit tant per l’entorn, com per la companyia i per les excursions que m’han permès les cames, el 'carburador' i els pulmons – la meteo ens ha tractat cordialment i no em fa vergonya dir que alguna pluja m’ha resultat una excusa benvinguda per descansar.

Si os abelleix, podeu tafanejar les fotos a
http://godia.arvixe.com/Llista%20La%20Fouly%202009.htm

dimarts, 28 de juliol del 2009

La Pica d’Estats per la vall d’Areste


 Ja fa uns anys, en Manel Broch ens va portar a la Pica a una colla que estàvem acampats al Pla de Boet, l’itinerari era molt atractiu i tenia ganes de repetir-lo però fent nit al Estany de la Coma Gelada. Aquest passat cap de setmana he trobat ‘quorum’ i bona meteo per anar-hi…
Som l’Agustí Gonzalo, en Joan Palou, en Manel Broch i jo.
El dissabte sortim del Pont de la Molinassa i amb tot el dia per davant, pugem per la vall d’Areste fins al collet de l’Agulla de Canalbona, d’allà hi han traces i fites escadusseres que voregen per sota de la carena del pic de Canalbona, guanyant alçada progressivament, fins el collet just a sobre del Estany de la Coma Gelada a 2905 mts d’alçada. Es una ruta amb gran panorama sobre la Vall Ferrera, perfilada per els cims del Noris, Monteixo, Sotllo… i els estanys a cada una de les valletes descendents.
No hem trobat a ningú per el camí, quina diferencia de la gentada que veiem a la fondalada de la vall de Sotllo ¡!!.
Al costat de la sortida d’aigües del estany hi ha una mica d’espai amb herba, justet per parar-hi les 2 petites tendes. Aquest balcó es un luxe que ens omple les hores de la tarda, mentre gaudim del paisatge i xerrem relaxadament, dalt de la Pica s’hi veu gent… demà retrobarem la gentada que hi accedeix per la vall de Sotllo.
Sopem enlluernats per una posta de sol deliciosa. Fa una mica d’aire i amb l’alçada convida a abrigar-nos. La nit es tranqui-la, tot i que el ventet fa vibrar les tendes descansem relaxadament.
Ens llevem a les 6, tantes hores ajaguts també cansen. Esmorzem i recollim el ‘dormitori’ per encarar la carena-cresta que ens portarà a la Punta Gabarró i al cim principal de la Pica, a les 8:30 som al cim desprès de gaudir l’espectacle del panorama des de la fàcil cresta. Ja hi arriben els matiners que pugen des de Sotllo i Pinet. Ens arribem fins la punta Verdaguer i marxem fins el Montcalm, pensàvem baixar un tros de la vall de Riufred per remuntar desprès fins el coll d’Areste i retrobar el camí d’ahir i tornar al cotxe, però a les canals estretes i a la pujada al coll d’Areste encara hi veiem força neu, no portem piolet ni grampons i decidim tornar per Sotllo, ara ja en bany de multituds…
La vall continua tan atractiva com sempre, però malauradament les rastres humanes en forma de deixalles diverses hi deixen la seva desagradable empremta.
El desnivell en descens també ens castiga les eines de caminar i al arribar al cotxe tots quatre tenim ‘les botes plenes de peus’. Arribats a Àreu encara arribem a temps per dinar i celebrar l’estrena de tresmils del Agustí – i les seves butllofes als peus…
Però tots ben satisfets de l’experiència.
Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/Pica%20de%20Estats%2025%20i%2026%20de%20juny%2009/index.html

diumenge, 7 de juny del 2009

BTT a les Guilleries


-->  

Amb els esquis ja desats a la mansarda, hem fet un bonic itinerari a les Guilleries: 
Rupit, Sant Joan de Fábregues, baixar a sota del Salt del Sallent - espéndid, seguir una pista per sota dels cingles que porta al coll del Far - un fart de puja i baixa amb força terreny molt técnic i pedregós, baixar el Camí Ral fins la presa de Susqueda - excelent, creuar la presa i remuntar la vall de l'embassament fins la presa de Sau - també excelent i llarg, La Riba i pista encimentada de retorn a Rupit - també excelent i llarg... Amb una pila de puja i baixa a tot el recorregut que ha fet pujar el desnivell total. Peró feia goig per la verdor, les flors i l'aigua... 
Total 64 km i 1280 mts de desnivell acumulat. UFFFF!!! 


Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/BTT%20Guilleries%20060609/index.html

dimarts, 19 de maig del 2009

Rosari i Baciver des del aparcament del Orri, a Beret - 16 i 17 de maig 2009



-->
 Malgrat la generosa innivació d’aquesta temporada, ja fa dies que les temperatures son molt altes, amb la isoterma 0º C mes amunt dels 2700 metres. Amb aquesta perspectiva decidim anar a un indret que en aquesta època ja no acumula tanta gentada, una volteta per la vall del riu Malo…
Som en Xavi Gregori, Manel Broch, Eduard Lluís, Josep Càncer i jo.
Sortim divendres per anar a dormir a Unha, hem descobert que la majoria dels albergs i hotels de la vall son de vacances, però hem trobat a Unha l’hostal Escuils, que està obert. Es un petit establiment que tan sols ofereix la cambra i l’esmorzar, i descobrim encantats que la mestressa vol llevar-se prou aviat per servir-nos a les 5:30 del matí, som els únics hostes. Aquesta generosa disposició es poc usual fins i tot en molts refugis de muntanya. Per agrair l’hi la acollida afegeixo una mica de publicitat, el telèfon 973 646 069 i el preu, 45 € per l’habitació doble amb esmorzar inclòs (o sigui 22.5 € per cap), les cambres son correctes i netes, amb bany i TV.
Una referència a recordar en aquesta vall tan espatllada per el tipus de turisme que l’ha envaït.
Per sopar, ens cal baixar fins Arties per trobar obert un lloc on poder menjar.
El divendres a la nit ha baixat prou la temperatura per que la neu regelés de manera consistent. Deixem el cotxe al aparcament de l’Orri i calcem els esquís immediatament, el cel està totalment lliure de núvols i la carena del Aneto i Maladetas encara té els tons rosats de les primeres llums, remuntem la vall massa acostats al riu i això ens obliga a descalçar breument els esquís, 3 vegades, abans d’arribar a la petita represa d'on agafen l’aigua per la neu artificial de les instal·lacions de Baqueira-Beret. Travessem el llac a poca distància de la presa i el voregem fàcilment per la riba S.E. desprès guanyem alçada per l’ample cubeta dels estanys de Baciver-Rosari, tots ben colgats de neu, ocasionalment sentim l’aigua brogir per sota de la neu, en alguns punts s’ha ensorrat la gruixuda crosta (entre 1,5 i 2 m.) i queda al aire el torrent amb caudal intens, el Pic de la Llança presenta un aspecte molt alpí, amb les marcades canals ben innivades. La neu està en condicions perfectes per avançar segurs i ràpids, posem les ganivetes a l’ultima rampa abans del coll de Rosari, arribats a dalt veiem unes bones cornises penjades sobre la riba del Pallars, que farien complicat baixar directament des del coll.
Pugem al Pic de Rosari amb neu que ja comença a marcar una traça fonda de 10 cm. i en algun moment s’esllavissa, ja fa hores que hi pica el sol... ens relaxem una bona estona al cim, gaudint del dia esplèndid i mesurant amb la imaginació la gran massa de gent que deu estar avui i demá a la gelera del Aneto, que es veu en excel·lents condicions de neu.
Iniciem el descens per les atractives pales S.E. i S. que baixen fins l’estany de la Garrabeia, es aquella neu primavera dels somnis, amb uns 5 cm. mig fosos sobre una base dura. Llàstima que al perdre alçada canvia ràpidament i a la cota 2100 decidim que no cal arribar al llac, la base ja no suporta gaire bé el nostre pas. Fem un altre paradeta imitant les marmotes al sol, i desprès de posar les pells remuntem fins la Forqueta d’Arreu per tornar a la vall de Riu Malo. El descens fins l’Orri no porta més complicació que maniobrar amb neu pesadota, ara ja no seguim les traces de pujada, sinó que ho fem per la seqüència de cometes a mitja alçada que ens permet arribar a tocar del cotxe amb els esquís als peus. Ara ja s’han aixecat nuvolades i fins i tot podria caure algun ruixat. De retorn al hostal ens refem amb un bon bany i baixem a Arties de nou, per omplir la panxa amb un dinar restaurador.
Al tard, ja es fa evident que la temperatura ha pujat força, probablement demà veurem núvols de bon matí. Mentre fem un mos per sopar, els més ‘culers’ bavegen de satisfacció amb la Lliga que acaben de guanyar – a la bestreta – i cap al llit que demà cal matinar de nou...
Quan a les 5:00 sona el despertador, miro per la finestra i veig que tan sols un 50 % del cel està serè, sembla que les hores hàbils per avui son més curtes que ahir, tornem al Orri per fer una pujada directa al Pic de Baciver, ahir contemplarem la seva atractiva pala i aquest serà l’objectiu per avui. Quan ens calcem els esquís, la neu no ha gelat i encara es ben molla, ara ens enfilem cap al collet evident al E. de la valleta i podem pujar sense descalçar-nos gens, sembla que els núvols s’aclareixin i aviat ens escalfa el sol. Avui anem més lleugers que ahir, probablement perquè hem dormit més hores, som al cim a les 10, hi ha una cresta de neu important, que gairebé cobreix la creu de metall al cim, no fa fred, però fa un vent emprenyador que no convida a reposar gaire, aviat sortim avall, però la pala que somiàvem està amb una decebedora crosta irregular que no aporta gens de satisfacció per aquests primers metres de desnivell, sortosament quan la pendent es més suau, la base suporta millor el nostre pas i malgrat ser de neu pastosa encara permet encadenar girs sense patir gaire, però cal vigilar al apropar-nos als rocs i vegetació, doncs s’enfonsa bruscament amb risc per les dents, nas, i altres peces...
Arribem al Orri abans de migdia i passem plana de l’activitat muntanyenca, prou satisfets amb els resultats...
La darrera etapa del dia també resulta restauradora, amb un excel·lent menú de diumenge a Salas de Pallars ;-)))
Aviam si les temperatures de nit es refreden una mica i encara podrem aprofitar raonablement la molta neu que queda.

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Aran%2016%20i%2017%20maig%2009/index.html

dilluns, 4 de maig del 2009

Primer de maig al J. M. Blanc


-->
Alt Pallars del 1 al 3 de maig 2009 
 Desprès de vigilar la meteo tota la setmana, i quan ja gairebé creiem que faria mal temps, el dimecres veiem que al Pallars hi han possibilitats raonables de bon temps si no estem gaire enganxats a la carena fronterera, això ens fa decidir anar al refugi J.M. Blanc, i encara hi queden places...
Som la Mireia, en M. Castellsagué, en Xavi Gregori i jo. El divendres, des d’Espot truco al refugi per conèixer com està el flanqueig sobre el llac, al descens des del coll de Muntanyó, doncs aquest itinerari per arribar al refugi pujant per les pistes d’esquí (ara tancades) ens sembla més atractiu que no pas remuntar la vall de Peguera. En Serratosta m’ho treu del cap, hi ha força neu acumulada que encara no s’ha purgat i la temperatura es massa alta per passar-hi a mitja tarda... amb aquesta informació decidim deixar el cotxe a l’entrada del Parc, a la pista que va a Sant Maurici, i pujar per la pista del refugi. Comencem a trobar neu quan s’arriba a la canonada d’aigua que baixa de la presa de Lladres, però aviat ens passa l’alegria, la discontinuïtat de la neu ens castiga durant 1.5 hores més, alternant entre gruixos de 1 metre i res !!! en realitat no aconseguim portar els esquís calçats contínuament fins uns 50 minuts abans d’arribar al refugi. Si haguéssim pujat per la vall natural ens hagués passat el mateix.
Malgrat tot això, hi ha molta neu per sobre dels 1900 metres i tot el cercle fa bon goig. L’ampliació del refugi feta fa 6 anys l’ha millorat molt i malgrat que està ple, s’hi està raonablement còmode, no es nota l’estretor fins l’hora de sopar, quan cal menjar en 2 torns. Bona teca i tracte agradable.
El dissabte sortim amb la intenció de pujar al Muntanyó, per el coll del mateix nom, però a 20 minuts del refugi comprovem que l’aspecte del flanqueig que varem evitar ahir continua en condicions dissuasòries, no pas per pujar-hi ara quan la neu encara està una mica dura, però si per la tornada amb temperatures altes. O sigui que reorientem la sortida i anem cap al collet de la Valleta Seca per fer el Monastero, voregem el llac i ens enfilem per una canal força dreta amb els esquís a l’esquena, entrant així a la cubeta de la sèrie d’estanyols on s’ajunten les 2 valls que té a cada costat el pic de Monastero, ara ja seguim traces d’esquís i de raquetes, la pala del costat del collet es dreta però la neu està en bones condicions per pujar calçat fins a tocar dels grans blocs de roca del cim. Fa un dia esplèndid i tan sols es veuen núvols a la carena que de la frontera amb França. Dalt del cim som unes 15 persones, uns francesos que baixaran a Sant Maurici i la resta que fem anada i tornada al JM Blanc. La neu de la pala està en condicions prous bones, neu humida mig compactada i dura, però més avall ja es ben molla i amb una base que cedeix a sotracs. Fa un parell de setmanes que va nevant amb temperatura propera als 0ºC però a la nit hi ha poc regel, o sigui que no s’ha transformat com caldria esperar en aquestes dates. 
De nou al refugi fem us intensiu del sol per eixugar les pells, guants i mitjons, i practiquem la saviesa de les marmotes tot carregant-nos d’energia solar gratuïta, tenim moltes hores per xerrar i observar la resta de personal que arriba o marxa del refugi... els que portem esquís som en minoria absoluta - les raquetes dominen en nombre. Hi veiem usuaris de raquetes amb diferents combinacions, els que porten els 2 bastons a les mans i els utilitzen per desplaçar-se (sembla lògic), els que els porten plegats i a la motxilla (per quin motiu?) i alguns que a la mà hi porten un piolet (un altre misteri), es evident que les raquetes han obert la muntanya amb neu a moltíssima gent, però ben pocs s’han molestat en aprendre la tècnica bàsica per treure’n profit i progressar per la muntanya amb seguretat.
Mentre sopem, en Serratosta va anunciant els gols del Madrid-Barça, amb eufòria culé i cara de pòquer dels aliens, quan ens posem a dormir l’últim resultat que sento es 2-6, m’adormo sense amoïnar-me gens per si encara en cauran més...
Aquesta nit al dormitori hi fa calor, fins i tot si tan sols t’abrigues amb una funda prima, es la suma de la petita estufa elèctrica i la calefacció que genera el bon sopar. A les 7 del matí ja som al menjador, l’esmorzar inclou pernil dolç i formatge i pa amb tomàquet, a mes de la mantega i melmelada... es un detall d’agrair...
La tornada a Espot la farem per el coll de Monastero i la vall que porta a Sant Maurici. Aquesta nit ha fet un regel considerable, fins i tot a l’aigua que es veu lliure al llac s’hi ha fet una mica de gel, esperem que millori la qualitat de la neu per el descens de la bonica vall de Monastero. De pujada també es fa via còmodament, al coll en Xavi i jo decidim no pujar al Peguera, els altres comencen a pujar i nosaltres 2 ens esperem uns minuts, però fa un ventet emprenyador i comencem a baixar la primera pala per poder esperar-los en un recó arrecerat i prendre el sol. La pala del coll no està malament, però hi han moltes traces de tot tipus i com que s’han endurit, resulta una mica molest, una mica més avall, com que ja es ample, podem encadenar els viratges tranquil·lament i anem a reposar en unes roques al bell mig d’aquesta olla al peu del Monastero i el Peguera. Es un entorn bellíssim i feréstec, l’espectacular cara nord del Peguera i la seva canal estan molt carregats de neu, quan ja hi portem una bona estona observem els nostres companys que arriben al cim, un gran bloc de roca sobresurt per damunt de l’ultima congesta de neu i vist des d’aquí hi ha 3 puntets que progressen per la neu, el punt de vista que tenim es espectacular.
Passen ja 2 hores des de quan els hem deixat al coll i tot just veiem una colla que inicia el descens, però son mes gent dels que nosaltres esperem i amb la distància no sabem reconèixer si son els nostres companys, però veiem que no baixen directament, sinó que flanquegen per sota del Peguera, això ens amoïna doncs ja haurien de ser aquí, no obstant decidim anar baixant doncs tampoc no podem esbrinar què passa... la neu està en condicions excel·lents de primavera i aviat som a la fondalada, llavors veiem unes traces més avall i son els nostres companys, eren amb el grup que s’ha desviat sense baixar directament i creien que nosaltres ja érem a baix. O sigui que ja podem continuar gaudint junts de la baixada, ja feia molts anys que no l’havia feta aquesta vall i arribem amb els esquís als peus gairebé fins el refugi Mallafré, aprofitant que a la obaga la neu s’aguanta prou bé. Uns minuts més i ja som a la parada dels taxis que ens deixen al aparcament de l’entrada del parc.
A Espot dinem al Joquim, i brindem per aquests 3 dies primaverals que hem gaudit...

Podeu accedir a les fotos aquí:
http://godia.arvixe.com/EM%20Peguera%20i%20Monastero%20010509/index.html

dijous, 9 d’abril del 2009

Dormillouse - Vall de Freisiniéres – Parc dels Ecrins del 3 al 6 d’abril 2009


 Ja feia temps que teníem en llista d’espera aquest racó del Parc dels Ecrins, des de quan varem llegir el reportatge d’en Jaume J. a ‘cegesquí.com’ i el seu article a Vèrtex, o sigui que amb una innivació generosa a la zona, i una previsió meteo raonable, ens hi hem escapat aquest cap de setmana de Rams.
La Gîte des Enflous està tancada (sembla que per problemes de salud) però està oberta la de L’Ecole, al edifici que era l’escola de Dormillouse, a tocar de l’església. El llogarret de Dormillouse es una joia de panorama, de tranquil•litat (tan sols 14 places) i de cordialitat d’en Serge i la seva ajudant, que han convertit L’Ecole en un abric acollidor molt agradable.
Sortint de casa el divendres a les 7:00, arribem a Dormillouse a les 18:00, deixant el cotxe a la pista, al límit que hi han netejat la neu, aproximadament a 2 hores de la gîte.
Anem amb els esquís als peus fins l’aparcament d’estiu, mentre veiem caure abundants purgues de neu de les parets de la Tête de Gramusat, una d’elles porta adjunt un gran bloc de pedra que peta sorollosament sobre la pista recoberta de neu, hi fa una trinxera d’un metre de profunditat fins trencar l’asfalt, i rebota cap al torrent; quan hi arribem se’ns encongeix l’estomac, no fa ni 10 minuts que ha caigut. Al aparcament decidim pujar per el camí marcat ‘d’hivern’ doncs el d’estiu està mig escombrat per allaus i la temperatura es massa alta per pujar-hi tranquils amb esquís. Aquesta variant per l’hivern es un caminet de grau, amb algun cable que protegeix els punts on el glaç podria fer-los perillosos. No es descobreixen les cases fins gairebé ensopegar-hi, algunes d’elles es veuen ben restaurades i es evident que hi ha qui hi viu tot l’any. Seguim les indicacions que ens porten a L’Ecole, ens sentim una mica infants arribant a l’escola !!!
L’edifici està restaurat amb molt bon gust i la conversió en allotjament hi dona un bon caliu. Encara ens queden un parell d’hores de llum per gaudir del esplèndid panorama des d'aquest balcó.
Parlant amb en Serge sobre un itinerari per demà, ens suggereix que anem a la Tête du Plumel, a la vall de Chichin, doncs es un itinerari a ple Sur on creu que la neu ja està transformada i estable.
L’hi fem cas i el dissabte remuntem aquesta vall, ens calcem els esquís a 10 minuts de Dormillouse, la neu encara aguanta dura i la progressió es fàcil, però la temperatura es massa elevada, a la baixada ho patirem. Intentant seguir les indicacions d’en Serge, arribem a un coll/bretxa a la cresta, a 3030 mts., després de remuntar una dreta canal amb dos pams de neu fonda humida que ens deixa molt tocats, no ho hem agafat bé i som a un altre punt de la cresta, més al oest de la Tête de Plumel. No ens hi amoinem, el panorama es magnífic i fa un sol agradable per reposar, tenim davant mateix la carena del Grand Pinier, el nostre objectiu per demà. El descens resulta realment cansat, amb la temperatura alta des de fa cinc dies, a les nits no regela prou i la neu s’enfonsa amb qualsevol moviment, amb paciència i suor anem lliscant avall i arribem de retorn a L’Ecole a les 15:00, amb 1300 metres de desnivell acumulats. La terrassa de fusta es un lloc ideal per fer l’estesa del material, posar a secar les pells, guants i botes, i fer la cervesa mentre piquem una mica i gaudim d’aquesta bellíssima balconada. El sopar es agradable, no hi ha ningú més i compartim la taula i la xerrada amb en Serge. El dormitori també es agradable, una sala amb 14 lliteres de fusta, somiers de fulles de fusta, matalàs amb llençol, coixinera i edredó, els sanitaris també son correctes, fins i tot dutxa amb aigua (raonablement) calenta.
El diumenge ens cal baixar fins la part baixa de les cases, passar un pont i remuntar un dret bosc, al inici hi ha restes de petits allaus que incomoden l’accés a un camí que ja resulta més còmode, hem sortit a les 6:30 i la neu aguanta prou dura per pujar sense enfonsar-nos, quan el bosc acaba, encadenem una sèrie de lloms (les bosses, en diu en Serge) que permeten guanyar alçada agradablement i sense perdre el temps, la pendent es intensa i aviat tenim una gran vista sobre les valls veïnes, el sol ja escalfa i la crosta de neu ja comença a no estar gaire forta, però no resulta cap gran problema per pujar, l’itinerari es un dels més bonics que hem fet mai amb esquís, al últim tros avancem per l’esquena del Grand Pinier, no gaire ample però suficient per anar còmode amb esquís, comencen a aixecar-se núvols que de tant en tant s’estripen als cims, dalt del cim hi fa una mica de vent i no convida a quedar s’hi gaire estona. Quin gran cim per esquís !!!
Els primers metres del descens la neu recent, tova i humida, encara es deixa treballar prou bé, però al perdre alçada es va fent més irregular i la crosta es trenca a cada gir, més avall la base està totalment podrida i sovint ens quedem clavats fins els genolls – o fins l’aixella, segons la caiguda...
Com ahir, el cansament baixant resulta realment dur, però l’humor no falta i arribem a L’Ecole satisfets per l’ascensió i trencats per l’esforç, avui han estat gairebé 1500 metres acumulats. De nou l’estesa al sol de la terrassa, amb les cerveses i desprès la dutxa.
Aquesta nit estem al complert, ha arribat una colla que van amb raquetes i sopem tots junts a la gran taula. També ha arribat la ajudanta d’en Serge, que fa les tasques de la cuina i ens ha preparat un ‘xili amb carn i mongetes’ picantet, d’aquells que no sembla que piquin, però que a mig plat ja ens fa suar, l’Eduard està amoïnat per el que pica al menjar-ho i per el que repicarà al final del processat.
El dilluns, si el temps i les cames aguanten, anem a la Tête des Pommetes, la punta més oriental de la carena dels Piniers, potser carenejarem fins un avant-cim del petit Pinier, de 3030 mts. En Serge ens ha indicat un pas en diagonal entre dos barres rocoses, que permet accedir a la vall del llac de Faravel sense sifonar gaire, sobre el terreny resulta complicat, doncs es molt dret i la crosta de la neu s’esllavissa, decidim posar-nos els esquís a l’esquena, guanyar alçada per el rastre d’un allau – on ens enfonsem menys – i desprès flanquejar al peu de la barrera superior, ens en sortim sense grans problemes, però ha resultat un pas molt lent i cansat. Entrats a la part inferior de la coma de Faravel, travessem el torrent per el ‘Pont de Fer’ que es un pont de roca natural, i que està totalment cobert per la neu, d’allà pugem sense problemes a la Tête des Pommetes, amb la seva fita de pedres, però decidim no continuar carena amunt, els núvols s’estan tancant i les cames demanen pau...

El descens el fem a estones sense veure prou el relleu, afegint més interès a la neu crosta inestable i les enfonsades en la neu molla, el retorn no el fem per el pas crític de la pujada, remuntem amb les pells fins un pas més amunt, que ens porta a tocar de la cabana de Palouel, per on varem passar ahir. De nou baixem per el dret bosc i arribem a L’Ecole esperant amb delit la cervesa que ens consola dels patiments.
La previsió de la meteo confirma que demà al migdia el temps s’embolica per el que queda de la setmana, amb aquesta informació decidim que demà marxarem cap a casa després d’esmorzar. Sempre sap greu no trobar la muntanya en el seu millor estat, però tot i les males condicions de la neu, tornarem encantats de l’activitat feta – i envejant la neu pols que hi han trobat altres !!!
La baixada el dimarts al matí, la fem per el camí d’estiu, ja no creiem que baixi cap esllavissada i sempre es més agradable que portar els esquís a l’esquena. No obstant, això també resulta problemàtic, la cobertura de neu ja es discontinua i cal travessar els grossos blocs d'alguns dels allaus caiguts, per acabar d’arreglar-ho la crosta no aguanta el nostre pes i acabem fent una infinitat de voltes maria, o carregant la creu a coll, en un terreny molt incòmode, sortosament al arribar a la plana del aparcament d’estiu, ja podem calçar els esquís còmodament i sense remar massa ens desplacem, comparativament, amb certa facilitat fins arribar al punt on la pista està neta i retrobar el cotxe.

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Dormilleuses%2003%20a%2006%20abril%2009/index.html
o en aquesta drecera:
http://tinyurl.com/ce4y5l

dilluns, 23 de març del 2009

Inici de Primavera a Sant Maurici i Amitges


 Amb les altes pressions i les recents temperatures altes, estàvem convençuts de gaudir d’una entrada primaveral magnifica; ja feia anys que no anava a Amitges i he convençut a en Broch i a en Castellsaguer per anar-hi a donar un volt. Malgrat el pont de Sant Josep, encara trobem lloc al refugi.
Sortim el dissabte de Sant Maurici a les deu tocades, això de matinar tant per arribar a temps de fer algun cim el dissabte, cada vegada ens pesa més… calcem els esquís tot deixar el Land Rover que ens ha pujat, neu primavera ben transformada, del estany de Ratera amunt ja veiem gent a dalt del Pic de Ratera, el nostre objectiu d’avui. Tot guanyant alçada anem descobrint que la neu està molt irregular i forma unes estranyes làmines inclinades, d’un dit de gruix, que no acaben de suportar el pas dels esquís, esperem que a la llaminera pala de dalt ja estigui millor… però les il•lusions no es fan realitat, el dia es esplèndid, una mica de vent fresc que molesta de tant en tant no ha deixat fondre gaire la crosta d’aquestes làmines, a la baixada ens resulta francament incòmoda, doncs s’encarrilen els esquís contínuament - paciència... no es pot tenir tot !!!. no obstant la resta de factors son tots positiu, o sigui que arribem al refugi d’Amitges ben cofois de la jornada. 
Tenim encara força temps per instal•lar-nos i relaxar-nos abans del sopar, aquesta esplèndida balconada sobre la vall alimenta l’esperit tan sols de mirar al voltant. Malgrat estar totalment ple, en Valentí ens comenta que es el màxim d’aquesta temporada, no tenim en cap moment la sensació de ‘massa ple’ i el servei es excel•lent. Es nota el ‘savoir faire’ del titular i els seus ajudants.
El diumenge som els primers de sortir, probablement la majoria dels que hem dormit al refugi ja marxen avall, acabats els dies del pont de Sant Josep, molts d’ells son de Madrid. Baixem esquiant fins la clotada de la Coma del Abeller, amb neu molt dura, però gens semblant a la d’ahir, en aquest costat es neu primavera totalment transformada, es puja molt bé amb les ganivetes, tornem a tenir vent i força fresc, ens aniria bé que afluixés per estovar una mica la neu a la baixada. A la coma superior ens posem els esquís a l’esquena i grampons als peus, per remuntar fins dalt de la bretxa que obre l’accés a la vall de Cabanes i la pala superior del Bassiero, tot creuar aquest pas el vent ja no molesta tant, tornem a calçar els esquís i arribem al cim del Bassiero, avui la temperatura es més baixa que ahir, o potser es perquè es força aviat, el cas es que la neu no s’estova. 
Gaudim novament del net panorama i dediquem uns minuts a fer l’acostuma’t repàs geogràfic identificant – o intentant-ho – els cims que veiem, unes fotos i baixem fins a tocar de la bretxa per menjar una mica en aquest recer. Després refem el camí, de tornada, i ens calcem els esquís a una mica de plataforma al peu de les parets de granit que tanquen la Coma del Abeller. Neu dura, dura, dura !!! però amb bona adherència, de tant en tant ens aturem per refer les cames de tanta vibració, fins que no entrem al fons de la vall, a tocar del llac de Ratera, no comencem a trobar la neu una mica estovada per el sol, que ens permet acabar el descens fins Sant Maurici amb una mica de relaxament muscular. A les 12:30 som a la parada dels Land Rover, n’hi ha una parell que han descarregat turistes, i a les 13:00 ja sortim avall. A Espot celebrem l’èxit dinant a can Joquim...
Malgrat que les condicions de la neu no han estat tan bones com esperàvem, estem ben satisfets.

Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Amitges%20210309/index.html

divendres, 13 de març del 2009

Volta a Vallter


 
 Una escapada de dijous ens porta a Vallter. La neu ha baixat considerablement, en pocs dies d’alta temperatura (isoterma 0º C a 2500 mts) fins i tot de nit i matinada, ha fet desaparèixer molta blancor del paisatge, ja sembla que estesi’m a mitjans d’abril.
Decidim fer una volta al cercle de la vall: Portella de Mantet, Pic de la Dona, coll de la Geganta, cercle superior de Bassibers, Pic de Bassibers, Pic de Bastiments i retorn al aparcament de les pistes.
Arribant a la Portella ja ens refresca un ventet força emprenyador, però no massa fred, que ens acompanyarà fins a migdia. Una mica mes amunt, i força abans d’arribar al Pic de la Dona, la carena no té gairebé neu – esquís a l’esquena – però podem calçar-los de nou al cap de 20 minuts. Tota aquesta ample carena està força despullada de neu, però encara es pot resseguir enllaçant les clapes que hi queden, el fort vent de dies enrere ha deixat al descobert les plaques de regel mes antigues i també moltes de les típiques onades amb cresta que cal vigilar per no deixar les dents per terra.
Al entrar a la coma superior de Bassibers, veiem una placa de vent despresa al mig de la pala del Bassibers, no es gaire gruixuda i encara es veu clarament retallat el trencament de dalt. Pugem alternant neu primavera i algunes clapes dures, del cim seguim la carena cap al Bastiments, primer amb esquís als peus i desprès amb grampons fins dalt del Bastiments. 
El descens el fem primer per la pala que baixa al coll de la Marrana, i desprès entrant a l’esquerra per una dreta pala que mena directament a les fonts del Ter i a la part de dalt de les pistes de Vallter, on retrobem la neu primavera trepitjada i sense canvis sorpresa.
En tot el recorregut hem trobat molts canvis de tipus de neu, reconades obagues amb neu pols molt compactada, crosta emprenyadora on el regel no ha consolidat del tot la capa, plaques ben gelades i primavera molt pesada…
Desnivell acumulat, 1120 mts, en una bonica volta sota un solet que ens ha torrat les arrugues de la cara, i ben contents cap a casa.
Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Alt%20Ter%20120309/index.html

dilluns, 9 de març del 2009

Circuit amb esquís per la serra d'Ensija



El primer dia sense les fortes ventades d’aquesta setmana era el diumenge 8 de març, i amb en Miquel i l’Eduard hem pensat que seria una bona ocasió per anar a la serra d’Ensija, abans que les temperatures malmetin la bona i poc usual innivació que tenim al prepirineu. Aprofitem descaradament la informació i comentaris de la ‘piulada’ d’en Jaume i companys del 14 de febrer (http://cegesqui.blogspot.com/2009_02_01_archive.html) i decidim invertir el sentit del recorregut, de la Pleta de la Vila pugem per el camí clàssic del refugi i anem directament al Cap de la Gallina Pelada, baixem al refugi i remuntem cap a la Creu de Ferro, per baixar per el torrent de Llobateres i retornar a la carretera que mena novament al punt de sortida.
La temperatura a la pujada ens fa creure que la neu estarà en molt bones condicions per baixar, doncs al bosc obac està compactada i sense crosta, sortint del bosc, el sol ens transporta ja a una temperatura de primavera que permet circular en camisa… atmosfera neta i clara, lleugera brisa suficient per no passar calor, el camí està molt marcat per esquís, raquetes i botes, però s’avança molt bé, gracies a que està totalment compactat. Al refugi hi ha gent que ha pujat trineus de plàstic per jugar – no he entès mai aquest delit per fer-se mal de la manera més imbecil.
Des de la Gallina Pelada el panorama es magnífic, la carena té molta neu i bones cornises sobre la vall de Peguera, els rasos també tenen força neu. Ens entretenim repassant o intentant endevinar la toponímia dels cims, en Miquel ha retrobat aquí alguns antics amics – curiosament alguns l'identifiquen com ' ah, sí, ets aquell que fa vi a casa!!!, i es que la publicitat està basada en destacar per fets diferencials….
Alguns d’ells decideixen venir amb nosaltres al circuit que volem fer. La baixada des del Cap de la Gallina Pelada fins al refugi està decorada per moltes ‘crestes d’onades sòlides’, resultat de les fortes ventades, es divertit combinar els girs evitant-les i aprofitant les superfícies més regulars. El refugi està guardat i hi veiem una vintena de persones que hi han arribat amb diferents objectius…
Reposem les pells i marxem cap a la Creu de Ferro, a dins de la coma el sol ens eescaldufa de valent, dalt de l’ample carena ja comença a faltar la neu, de la Creu caminem uns 50 metres per calçar els esquís a la neu, i comencen la baixada cap a Llobateres, neu primavera a la part alta, al entrar al torrent tenim neu molla a la dreta (sentit del descens) i neu pols humida a la esquerra, o sigui que ens anem combinant el descens entre un costat i l’altre per aquest estret, bonic i divertit tobogan que forma el torrent – decididament, quan hi varen ser en Jaume i la seva colla al febrer, la neu era molt millor, avui hi fem una suada consistent però ens hi hem divertit molt.
Arribats a la carretera (totalment coberta amb gairebé 50 cms de neu) toca remar per remuntar un lleuger desnivell i baixar a la Pleta de la Vila, en aquest curt tros de carretera hi trobem 6 vehicles tot-terreny encallats mentre jugaven a ‘rally de neu’, es una demostració d’alló que diu en Broch, - la capacitat cerebral acostuma a ser inversament proporcional a la potencia del motor del cotxe -.
Resumint, una esplèndida jornada a Ensija amb molta neu, encara que una mica massa de calor.
Potser ja no tindrem un altre oportunitat pe trobar-ho en aquestes condicions.


Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Ensija%20080309/index.html

dilluns, 2 de març del 2009

Turisme d'esquí a Val d'Aosta




Ja fa temps que tenia ganes de fer un tast de les estacions d’esquí a la Vall d’Aosta, sobre tot desprès de les 2 estades d’estiu amb el campament del CEC (Valseveranche i Vallpelline) , quan vaig tenir la possibilitat de visitar alguns d’aquests recons valdostans.
I aquest febrer ens hem decidit a fer una estada d’una setmana a Courmayeur, per anar fent escapades diàries a les principals estacions d’esquí més o menys properes…
La única setmana possible era la de més moviment per les vacances de Carnaval a França (del 21 al 28), amb l’amenaça dels grans conflictes de tràfic als accessos a les estacions dels Alps, dels que en tenim algun mal record. Per aquesta raó dubtàvem entre anar fins Chamonix per Grenoble, Albertville i Megeve, o voltar per Chambery i Annecy, ja en ruta, al apropar-nos a Valence sentim per la radio que l’eix Lyon – Chambery i el Lyon – Ginebra estan amb grans retencions, o sigui que decidim jugar la carta de Grenoble-Albertville doncs sembla que no hi han problemes mes que en els accessos entre Albertville i Moutiers – que ja no ens afectaran…
La ruleta ens afavoreix i tan sols trobem una mica de congestió al perifèric de Grenoble, això ens permet fer tot el recorregut en unes 9 hores, amb parades incloses. Fa un temps esplèndid i la vall d’Arly presenta un aspecte fantàstic, amb molt bona innivació, que també es evident al arribar a Megeve i veure el Mont Blanc amb força més neu que quan varem ser aquí al gener.
Fem estada al Hotel des Glaciers de Dolonne, veïnat de Courmayeur, a la ribera oposada del riu. Es un hotelet familiar amb 16 habitacions i de tracte molt agradable, cuina casolana italiana amb bones mans. Cambra amb wàter i dutxa, acollidora i neta, però petita. Preu mitja pensió en ocupació de cambra doble, 71 € * cap. Es un antic edifici propietat de la família, que varen refer convertint-ho en hotel, es més agradable de dins que de fora. Han tingut el gran encert de conservar una pila d’eines camperoles tradicionals, articles i documents familiars, articles militars, i material de muntanya antic, amb tot això han decorat la casa i han muntat un petit i molt interessant museu privat que afegeix atractiu a l’estada. Els carrers de Dolonne encara son estrets i la majoria de cases han conservat el caràcter tradicional, malgrat les restauracions, resulta un bon contrast amb el nucli eminentment turístic de Courmayeur, que està a uns 8 minuts caminant.
Hem repartit la setmana esquiant (forfet Val d’Aosta 6 dies 205 €) a les estacions següents :
Courmayeur – situades a la carena sobre la Val Veny, amb una espectacular vista directa a la cara de Peuterey del Mont Blanc, i fins les Jorasses, en direcció a Val Ferret. No es una estació gaire gran, però les seves pistes son totes molt atractives de traçat i fort desnivell.
La ThuilleLa Rosière (Espai Sant Bernardo) – es una suma de les pistes a tots dos costats del coll del Petit San Bernat, amb pistes molt variades i atractives, i excel·lents vistes cap al Mont Blanc i cap a la Haute Maurienne.
Cervinia – Valtournache – presidides per d’impressionant Cervino i amb la possibilitat de passar a Zermatt (extensió del forfet). Les pistes son atractives i amb gran desnivell.
Espai Monte Rosa – Gressonay – Alessia – Champoluc – les 3 valls italianes que baixen del Mont Rosa. Aquí també es poden enllaçar les 3 valls (si no fa massa vent, com va ser el nostre cas), el terreny es molt trencat, però les pistes l’aprofiten perfectament i combinen el gran desnivell, amb els diferent cims del Mont Rosa presidint l’escenari.
En fem un balanç molt positiu d’aquests dies de turisme esquiador a Val d’Aosta, malgrat la necessitat de desplaçar-nos en cotxe a cada estació diferent.
Podeu veure les fotos a:
http://godia.arvixe.com/EP%20Aosta%200209/index.html

dilluns, 16 de febrer del 2009

Bona neu al Solsonès


Considerant la potencial inestabilitat de la neu recent a tot el Pirineu, amb l'Eduard hem decidit donar una ullada a la cara Nord del massís de Port de Compte, que desconeixíem absolutament.
L'estació d'esquí nòrdic de Tuixén (Refugi del Arp) ofereix un accés bonic i fàcil a la carena de la Tossa Pelada i el Pedró dels Quatre Batlles, que aquesta temporada gaudeix d'una innivació poc vista.
Del mateix aparcament de la estació pugem per un ample tallafocs que porta per l'ample carena, entre les diferents pistes nòrdiques. Es un bosc molt agradable i que fins i tot permet sovint esquiar entre els avets; quan s'acaba el tallafocs hi han marques grogues als troncs, del sender que porta fins a la Tossa Pelada, deixant a l'esquerra la diagonal que accedeix a l'Estivella (remuntadors de Port de Compte), dins del bosc la neu pols no l'ha espatllat el vent i fa goig obrir traça, fins i tot de pujada. Quan el bosc s'acaba ja trobem tan sols les plaques de neu vella i dura, que el vent ha deixat ben polides. Com a tots els miradors del pre-pirineu, el panorama es espectacular en qualsevol direcció, avui es veu des del Mont Perdut fins al Puigmal, i sobre les planes del Berguedà, Solsonès i Lleida hi ha un mar de núvols que comença ja des de la vall de Lord i Solsona. Llàstima que el ventet fred no convida a seure i reposar gaire en aquest mirador.

Baixem en direcció a la capçalera de la vall de l'Estivella, creuant una de les pistes d'esquí, per arribar de nou a la part més alta de les pistes nòrdiques de Tuixén, i des d'aquell punt baixem entre els avets seguint aproximadament l'itinerari de pujada, però apartant-nos de les nombroses traces de pujada.
Ha resultat una matinal bonica i entretinguda, amb menys de 600 mts de desnivell acumulats.

Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Tuixent%20150209/index.html

dimecres, 21 de gener del 2009

Esquí de pista a l'ombra del Mont Blanc

 Un cap de setmana ‘allargat’ fent esquí de pista a Megeve, ens permet contemplar un aspecte de la vall de Chamonix una mica estrany, per sota dels 2000 metres la innivació es normal, amb un bon gruix esquiable, mentre que mes amunt dels 2000 els cims i parets tenen un aspecte negrós i despullat, resultat de fortes ventades.
Megeve es una estació que amaga moltes possibilitats per l’esquí de pista, doncs des de la carretera sembla una mica limitada, però els enllaços amb les valletes del voltant ofereixen un variat terreny amb grans pales i també moltes pistes de bosc, ideals per quan fa mal temps. Curiosament, el preu dels forfets es molt més econòmic que els de les petites estacions del Pirineu espanyol i andorrà, i l’espai esquiable es també molt més extens.
El dissabte 17 s’aixeca un dia amb el cel gris, però aviat el sol supera les bromes i podem gaudir del impressionant paisatge, amb les parets que tanquen la vall de Chamonix i el rei Mont Blanc presidint l’espectacle amb un núvol que l’hi fa de boina (i anuncia el mal temps que arriba. L’ultima nevada es de Cap d’Any, o sigui que la qualitat de la neu no es extraordinària, però les pistes ben treballades fan que es conservi un gruix de neu rascada força agradable, encara que ja hi van sortint plaques on comença es faltar gruix. Aprofitem el bon temps i recorrem detalladament la part sud del espai Saint Gervais-Megeve, que ens deixa ben satisfets.
El diumenge ja es fa evident que el sol estarà absent, al voltant de les 11 comença a nevar fort i comencem a fer cada baixada amb neu nova, dins d’aquests boscos es suporta bé el mal temps, tan sols a les carenes es molt molest. Avui som a la part nord de l’estació, que es una mica més petita, però amb uns boscos preciosos que ens ofereixen neu pols nova a cada baixada, a mida que avança el dia el temps es mes dolent, dinem a la sala de picnic i desprès de fer un parell mes de baixades, decidim que ja en tenim prou, ho hem passat molt bé, gràcies a la neu pols en renovació constant.
La previsió meteo anuncia que demà pujarà la temperatura, 0º a 1600 metres, això son males notícies, ja no tenim edat per esquiar plovent. Quan ens llevem dilluns es evident que la situació està fatal, hem de decidir si marxem cap a casa doncs demà tan sols comptàvem amb esquiar mig dia. Una nova consulta a la predicció meteo ens diu que a la nit tornaran a baixar les temperatures i això ens fa decidir quedar-nos fins demà, però avui anem a fer un volt per Chamonix, l’Eduard fa uns 30 anys que no hi ha estat!!!

Al vespre no tenim gens clar que demà esquiem, fa una pluja realment forta.
El dimarts al matí comprovem satisfets que l’aposta ha estat encertada, al carrer hi ha gairebé un pam de neu nova i el cel no està del tot tapat, o sigui que enllestim l’equipatge, que ens deixen guardar a l’habitació del hotel, i marxem a esquiar, tan despresa que encara no deixen pujar el públic amb el telecabina, sentim les explosions que fan despenjar les sobrecarregues de neu en llocs de risc, al cap d’uns 15 minuts ja ens deixen pujar i entre sol i núvols ens fem pols (literalment) estripant la neu caiguda aquesta nit a sobre la capa caiguda al damunt de la humida d’ahir, el joc entre el sol, els núvols i el bosc es conserva atractiu fins les 12:30, llavors entra la nuvolada i reprèn el mal temps – cap problema, el nostre forfet acaba a les 13:00, o sigui que dinem de nou a la sala de picnic i fem l’ultima baixada fins el cotxe. Satisfets per aquest comiat amb neu nova, tornem al hotel, recollim els trastos i cap a casa, on arribem a les 11 de la nit.

Dades:
Alex Alom, Eduard Lluís, Teia i Ricard

Hotel Le Caprice des Neiges ** a Combloux, preu ½ pensió en habitació doble 61 € per persona, agradable servei, bona cuina i bon esmorzar.
Forfet 1 dia Megeve 26.5 €, 60 anys 24 €, i son uns 400 kms de pistes