dijous, 25 d’octubre del 2012


Canadà Est (Ontario - Quebec)- setembre/octubre del 2012
 

L’experiència de les vacances del 2010 a British Columbia, ens va fer agafar ganes de conèixer també una mica la costa atlàntica del Canadà, i aquest any ho hem combinat amb la tardor, per gaudir del gran espectacle dels colors calents als grans boscos.
Varem començar per Ontario, a Toronto, i seguint fins a Ottawa per el gran laberint de rius i llacs entre la conca del Riu Ottawa i el Riu Saint Laurent (Rideau Channel), a continuació varem entrar ja a la província de Quebec, seguint la riba del riu Saint Laurent, vers Quebec Ville, el fiord de Saguenay, i passant el riu Saint Laurent amb el *traversier* per recórrer la península de La Gaspèsie i acabar a Montreal, i volar de tornada cap a casa.


Aquesta vegada els paisatges han estat molt diferents de la costa del Pacífic, la orografia es més *vella* geològicament parlant, però no menys espectacular, no hi han grans desnivells – les carenes mes altes que hem vist tenen cims de 1.400 metres – però les dimensions del territori son sempre grandioses i malgrat això la densitat de població es considerable per els paràmetres del país. 
Afegint-hi la pinzellada cultural francòfona, encara es més interessant la combinació.



Si voleu explorar les imatges podeu accedir-hi aquí:

i per els detalls de cada dia, els podeu llegir aquí:

dimarts, 28 d’agost del 2012

Campament CEC a Dolomites - Val Zoldana

 Ja fa mes de 10 anys, quan vaig tenir els primers contactes amb el Campament de Vacances del CEC, una part dels assistents ja parlaven de fer campaments mes enllà del Pirineu, i concretament citaven dos indrets exemplars: Còrsega i Dolomites. Amb el temps i la evolució dels assistents i dels organitzadors, ara es fan 2 campaments els mateixos dies, un de *proximitat* i un de *llarga distància*, i els Alps ja han estat l’escenari d’alguns llocs modèlics com la Vall d'Aosta, Val Ferret, Alps Julians... però la casualitat (i el treball per aconseguir-ho) han permès que el 2011 i el 2012 hagin madurat els dos objectius que ens semblaven tan llunyans uns anys enrere, el 2011 varen fer el campament a Còrsega i aquest 2012 a Dolomites, i es d’aquest últim que parlo ara...
El Càmping Palafavera, a la capçalera de la Val Zoldana, ens ha allotjat els 15 dies amb una eficàcia i professionalitat que ens han deixat gairebé bocabadats – en part potser també per el gran contrast amb la ineptitud (per dir-ho elegantment) de la gerència del càmping de l’any passat.
L'Angelo Cristiani i el seu equip son la maquinaria adequada per fer joc amb la ubicació geogràfica perfecta del càmping que gestionen. 
Les necessitats atípiques d’un grup nombrós de gent, com el nostre, han estat previstes amb un ull clínic que sempre s'adelantava a les situacions crítiques i el resultat ha estat la satisfacció unànime de tots el participants. Si volguéssim puntuar-ho com els exàmens universitaris, aquesta experiència al peu de La Civetta i el Monte Pelmo rebria una matrícula d’honor.
La meteo de Dolomites, típicament molt inestable per ser la separació entre el mar Adriàtic i Centreuropa, ens ha respectat amb poques precipitacions i ens ha ofert un espectacle de jocs de llums i núvols estripant-se als cims, agulles i parets, que eren el decorat perfecte a les nostres excursions, ferratas, turisme, ciclisme, experiències gastro-visuals a la gelateria i *dolce fare niente* al mateix campament.
He fet alguna excursió modesta, sempre fàcil de decidir en aquestes muntanyes on no t’equivoques mai i sempre descobreixes paisatges impressionants, encara que no estiguin als *Top twenty* de les atraccions turístiques famoses.
La volta al massís del Pelmo es probablement la que m’ha omplert més, doncs els 360 graus del circuit son una variació continua de vistes a les valls del voltant i a les grans parets, agulles i esperons que hi han a sobre del camí, la volta a les Tre Cime de Lavaredo i la del Nuvolau i les Cinque Torri son força mes turístiques en nombre de gent, però el paisatge no en surt perjudicat, els altres cims que he fet, com el Coldai, el Croz, el Corvo i el San Sebastiano també han farcit molt bé les expectatives, encara que siguin prou modestos.
En l’aspecte BTT hem quedat una mica frustrats, probablement perquè no portant la informació adequada, hem anat a parar a llocs sense sortida – però sempre amb un paisatge magnífic. Els que han fet realment Festa Major han estat els companys ciclistes de carretera, que han pogut rodar a pleret per alguns dels ports i circuits mítics.

Podeu veure algunes de les fotos (meves i de companys) a:
http://rgodia.cat/Llista%20campament%20Dolomitas%20agost%202012.htm




dijous, 26 de juliol del 2012

Ventolau i Montroig


Cada any, quan arriba l’agost *descobreixo* que he sortit poques vegades a caminar i moltes en BTT, i llavors intento fer una sortida per trempar les cames i avisar-les de que aviat els tocarà trescar per cims i valls, especialment al campament de vacances del CEC.
Amb aquest objectiu proposo a alguns amics una sortida al Alt Pallars, vall de Tabescan:
Refugi de La Pleta del Prat - Pic de Ventolau - Estanys de La Gallina - Refugi de Mont Roig - Pic de Mont Roig - Coll de La Gallina - La Pleta del Prat.
Es un itinerari molt elegant que ja he repetit algunes vegades amb esquís, per merit especial d'en Manel Broch que m'hi ha portat sovint, però que no he fet sencer caminant.
Aquesta vegada però, tan sols el meu germà està disponible i fem una sortida totalment de família.
Pujem per la Coma del Forn, dret torrent que al hivern es una mena de gran tobogan on cal vigilar molt bé la estabilitat de la neu, i que ara es un incòmode senderol poc clar entre pedregots i mates de vegetació, fins que arriba als estanyols que porten el seu mateix nom, d’allà ja es veu el collet entre el Ventolau i el Pic dels Tres Estanys, i la rampa final fins la fita del cim. El vent fresquet ens ha ajudat a pujar sense suar gaire, malgrat sortir del cotxe a les 12:30, ens agraden les pujades sense marrades, permeten agafar un ritme lent i constant que ens ha posat al cim en poc mes de 2 hores. 
Baixem per la dreta carena en direcció al Circ de la Gallina, i seguint fites escadusseres anem sortejant les grades entre els diferents llacs fins arribar al refugi. Aquest cercle de llacs es un esplèndid exemple de la erosió feta per el fons de les geleres durant milers d’anys, la roca es veu allisada i sense arestes a gairebé tot el circ. Un amic geòleg ens comentava fa uns anys que amb imatges d’aquest lloc es podria crear una lliçó magistral del efecte del fons de les geleres. 
I no tot es ciència, està ple de petites cascades i prats que son una joia per la vista i l’esperit, d’efecte especialment balsàmic en les difícils circumstancies que vivim al nostre país.
Quan arribem al refugi ja hi han 3 hostes i al vespre ja en som 9 en total, just per dormir còmodes en una llitera cadascú, la temperatura ha baixat força i fa un vent prou molest, esperem que demà s’alci un dia clar i assoleiat. Els inquilins som 2 catalans, una parella de Bilbo que fa sortides aïllades al nostre Pirineu, un francès de la zona de Strasbourg que ha sortit del Somport i segueix fins Andorra la HRP, un parell de joves francesos que estan fent la HRP integral, i una parella també francesa que també estan fent un tros de la HRP.
El dilluns ens despertem amb una atmosfera netíssima i sense cap núvol, fa una mica de vent però no molesta gens, la pujada fins el Mont Roig no es gaire evident, però recordant l’hivern, pugem fins la sortida d’aigües del segon llac i ja es veu clar el torrent herbós que dona accés a la coma superior, dalt del cim ens omplim de paisatge i com sempre ens distraiem amb el joc d’identificar els cims que ens envolten... aquesta medicina natural ens allibera de psicòlegs, bruixes, dietistes i confessors ;-))
Volem tornar a La Pleta del Prat per el torrent de Mascarida, des del Mont Roig es pot anar flanquejant en una gran diagonal fins la coma superior del circ de la Gallina i al ser al coll dubtem entre voltar el Pic dels Tres Estanys per l’oest, anar al coll de la Coma del Forn i accedir a la vall de Mascarida saltant la carena que baixa del Pic de la Coma del Forn, o bé tornar per on varem pujar ahir... ens venç la mandra i encarem la baixada per el torrent de la Coma del Forn, resulta un trencacames molt dur i mentre el genolls gemeguen no puc evitar tenir visions de la esplèndida baixada amb esquís que hi hem fet algunes vegades.

Encara arribem a temps de dinar a Tabescan, masegats però satisfets per aquestes dos jornades al Pallars.

Podeu veure unes fotos a: 
http://rgodia.cat/ME%20Ventolau%20i%20Mont%20Roig%20juliol%202012/index.html


dimarts, 15 de maig del 2012

Comiat de temporada al Pic Cordier

 

Ja començava a creure que no faría cap sortida més amb esquís fins la temporada propera, però finalment vaig veure que el diumenge 13 i dilluns 14 la previsió de la meteo al Pirineu central semblava una mica més optimista, fins i tot amb temperatures una mica inferiors el dilluns, i encara vaig convèncer en Broch de que pagava la pena intentar anar a Maladetas, Pic Cordier.
Per aquella nit hi havien places a la Renclusa i les vaig reservar.
Sortim el diumenge al matí amb el propòsit de deixar el cotxe a Los Llanos del Hospital i pujar cap el coll de Paderna per arribar a La Renclusa, l’endemà volíem fer el Pic Cordier i anar a buscar el coll d'Alba flanquejant per sobre de Cregüeña, i baixar de nou per la coma de Paderna fins Los Llanos.
Arribats a Benasque el dia està força lleganyós, sol i núvols a les crestes, i temperatura molt alta, decidim donar una ullada des del cotxe abans de pujar cap a Paderna, gran idea... la neu es molt amunt i les canaletes son una fina canal amb molt poca neu, canviem de criteri i pugem amb el cotxe fins la Besurta, que sembla l’aparcament de Can Barça en un dia de partit.
Com que ja es la una del migdia i va baixant gent del Aneto i de la Renclusa que tornen a casa, ens esperem una estona fins que marxa algun cotxe i podem aparcar a dalt de tot. Veiem en Ramon A. que arriba del Aneto, comenta que pujant fins i tot els ha plogut una mica quan eren a la gelera, la neu està molt pastosa i al descens s’acaba just al arribar a Aigualluts. També veiem que la neu està molt bruta de fang de pluja i amb els milers de traces humanes, la realitat es que fa ganes de tornar-se’n a casa.
No obstant, fem un acte de fe i pujem a la Renclusa, calcem esquís una mica mes amunt de les baranes de fusta que marquen el sender d’estiu (cota 2000), no obstant la continuïtat es molt crítica, crec que en una setmana ja caldrà pujar amb els esquís a coll fins el refugi.
Passem la tarda entrant i sortint del refugi, segons les ullades del sol, fins que sentim l’helicòpter, hi ha un rescat d’un accidentat a uns 400 mts verticals dins la olla de la vall, veiem com el recullen i l’aparell ve a l’heliport del refugi, el baixen i els agents inicien les tasques d’estabilització d’una doble fractura de tíbia i peroné, sembla ser que en una doble fractura cal fer-ho immediatament per evitar que els moviments punxin una arteria i el ferit empitjori greument.
El pobre noi fot uns crits de dolor que ens posa la pell de gallina. Finalment amb la fèrula ja ben col·locada, l’aparell s’envola directament cap l’hospital d'Osca.
Creiem que aquest vespre seriem quatre gats al refugi, però al sopar conto unes 80 persones, a Madrid fan el pont de San Isidro, a Sabadell es festa el dilluns, etc...
Al anar a dormir el cel està totalment net i promet bon temps.
El dilluns ens llevem amb un dia fantàstic i a la nit ha fet una bona gelada, o sigui que les traces fondes d'aquests dies passats amb temperatures altes, ara son com de ciment remenat. Però ens consolarem amb el dia net i engeguem amunt amb les ganivetes posades, intentant pujar per on hi hagi menys traces...
La barrera rocosa dessota del Pic Cordier, cal passar-la treient-se els esquís uns 10 metres, i amb la neu tan dura decidim plantar els esquís al peu de la rampa i pujar amb grampons, hi han tantes traces que sembla un trencaclosques d’esglaons, molesten mes que no pas ajuden. Dalt del cim som 6 persones, tota l’altre gent son al Aneto...
Al deixar els esquís al peu de la rampa, també hem descartat el programa de baixar vers el coll d'Alba, queda a l’obaga i amb la neu tan dura no es gens aconsellable.
Per la baixada del cim fins els esquís la neu ja s’ha estovat una mica i es baixa sense cap problema, i per esquiar també està prou bona, tan sols molesten les traces velles molt endurides, abans de la una ja som al cotxe. El bon temps encara es ha permès gaudir de la sortida, malgrat la neu marronosa, la superabundància de traces i la gentada.
Ara sí, fins la propera temporada.

Podeu veure les fotos a:
http://rgodia.cat/EM%20Maladeta%2014%20abril%202015/index.html


divendres, 6 d’abril del 2012

Esquí de muntanya des del Simplonpass, Valais, Suissa

Com altres anys en aquest punt de la primavera, ens fem un fart de consultar les previsions del meteo a diferents llocs, que van canviant cada dia fins a la paranoia...
Teníem pensat sortir des de Rams fins el primer dia de Setmana Santa, doncs son els dies en que hi ha menys problemes d’allotjament i ens permet decidir l’objectiu a última hora. Finalment el dijous prenem la decisió d’anar a la zona del Simplonpass, al Valais, Suïssa. No es que la meteo prometi cap meravella, però esperem que les temperatures siguin més baixes que als indrets mes meridionals...
Trobem allotjament al hotel Garnerwald, a la carretera des de Brig al coll del Simplon, es una bona base per fer sortides modestes a la zona, tan sols a 4 km. del coll. Com sempre a Suïssa, la qualitat hotelera destaca per el bon nivell fins i tot als mes modestos (llàstima que els preus siguin mes alts que a les terres del €).
Teníem al cap fer el Monte Leone, en Broch i jo varem ser aquí en dies semblants el 1990, conduits per en J. M. Sala i una bona colla d'amics del CEC, malauradament el temps va resultar impresentable i ni tan sols varem veure el paisatge. Esperem tenir mes sort ara.
El dilluns el cel es veu net i pugem il·lusionats al Simplonpass, un coixí de núvols reposa a la cota del coll i encetem l’itinerari a les palpentes, seguint una infinitat de traces que esperem ens siguin útils, intuïm que no pujem tant com la descripció que hem llegit del itinerari, però la traça es clara i la seguim, un dret flanqueig amb neu ben compactada ens mena a la valleta de Chalti Wasser i a mida que guanyem alçada sortim de la boira i veiem que hem anat massa a l’esquerra, cal rectificar guanyant desnivell vers el peu de l’aresta NO del Hübschhorn. 
El pas millor es mes amunt (2.350) del que hem agafat nosaltres (2.200). Ara que hem superat el mar de boira, el panorama es imponent, al N s’albiren els cims del Berner Oberland, i a sobre nostre ens espera la gelera de Homattu fins el Breithornpass, es una pujada que no deixa fer gaires marrades, la neu ofereix molt bona adherència i permet enfilar-se directament – encara que les cames protestin – portem davant un grup d’italians que ens agafen distancia fàcilment. Aquests darrers anys ja resulta una mica emprenyador aixó de que gairebé tothom que trobem a muntanya vagi menys carregat d’anys :)...
Arribats al coll veiem que el cim realment mes atractiu amb esquís es el Breithorn, s’arriba fins dalt amb els esquís als peus i sense gaires filigranes, mentre que per el Monte Leone cal baixar una mica fins la gelera Alpjerg, i traçar una horitzontal d’uns 2 kms fins al peu d’un collet, per crestejar en roca fins el cim. La decisió es fàcil, en uns 20 minuts ja seiem al cim del Breithorn, Itàlia està coberta per un mar de núvols i alguns llisquen per sobre de les crestes despenjant-se cap a Suïssa, es una d’aquelles funcions de la natura que juga amb el paisatge canviant-lo constantment. Els gairebé 1500 metres verticals pujats ens han masegat molt les cames, i el descens està trinxat de traces de tot tipus, o sigui que baixem trontollant per les vibracions que transmet la neu i cercant curosament els pocs espais on la neu està mes llisa. Es una ascensió espaterrant i un descens magnífic, al arribar de nou al aparcament del Hospitz gairebé fem petons a terra i gaudim d’aquella gran felicitat que se sent quan ens traiem les botes :) !!!
Bona jornada !!!
Al hotel revisem les previsions i veiem que el dimarts la nuvolada entrarà amb mes força i probablement caldrà oblidar-se de fer cap cim, no obstant no sembla que entri massa mal temps, preparem 2 opcions, si el dia es veu amb els núvols prou alts, tornarem al coll i anirem vers el Tochuhorn (no es broma, es diu així), i si els núvols ja estan entrant mes avall, sortirem del mateix hotel i ens enfilarem cap al Maderhorn, mentre la visibilitat aguanti.
Al matí, la situació es evident, els núvols salten les carenes frontereres amb Itàlia i baixen fins la cota 2.500, sortim de darrera l’hotel i ens enfilem per el bonic bosc de làrix i avets cap als xalets de Rothorn i fins dalt de tot del telesquí (únic transport per les cases al hivern) la instal·lació ja no funciona des del diumenge passat, però hi ha un bon feix de neu. El sol juga amb els núvols i la pujada es agradable, però la vista del panorama està mes limitada que ahir. Sortint del bosc decidim enfilar-nos a la carena del Burstegge i gaudir del panorama al oest sobre la vall de Chalti Wasser, que pujarem ahir des del Simplonpass, fem un tros força dret entre roques que subjecten la neu de placa i ja a la carena tenim la sorpresa de descobrir que si bé semblava força ample, ara s’estreny fins formar una estreta cresta de neu per on fem una mica d’equilibris, però ens mena de nou a un collet sense grans problemes i sempre amb els esquís calçats. Ja som al límit dels núvols i per alguns moments veiem que tenim gairebé a tocar el refugi Maderhütte, ens hi arribem conscients de que ja no anirem mes amunt. Es una cabana força antiga i està tot tancat, ens arrecerem una mica del vent i preparem la baixada, que fem per la vesant oposada, per el Bodmertälli i de nou cap l’estació superior del telesquí de Rothwald, ara entrem directament al bosc i baixem entre els arbres dret avall fins la pista que trepitja la Ratrac per anar a les cases de Wase, en poca estona som de nou al hotel. Malgrat ser un itinerari *de consolació* ho hem gaudit força, han sortit uns 950 mts verticals acumulats, que permeten a les cames recuperar-se una mica de l’esforç d’ahir...
Es evident que ara la meteo ja va a pitjor, o sigui que decidim marxar cap a casa si demà al matí la meteo està complicada, de fet la previsió torna a donar bon temps per el cap de setmana i dilluns de Pasqua. No ens quedem. El dimecres, tot baixant va plovent i ja no hi han les ullades de sol que hem tingut nosaltres.
No deixa de ser una pallissa fer 1000 kms de cotxe, però tornem satisfets.

Podeu veure les fotos  i el mapa a:
http://www.rgodia.cat/EM%20Simplon%20abril%202012/index.html

i els tracks a Wikiloc:
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2682719
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2682697

dijous, 22 de març del 2012

Esquí de muntanya a la vall de La Lauzière, prop de Bonneval

Amb la temporada tan pobre de neu al Pirineu, veiem una finestra de bon temps als Alps i decidim aprofitar-la. Som en Manel Broch, l'Eduard Lluís, jo, i en Miquel Surinyach que ha vingut acompanyat per la senyora, que vol gaudir del relax a la muntanya mentre en Miquel sua la cansalada…
El diumenge dia 11 marxem cap a Celliers, a la vall de La Lauzière pujant al Col de La Madeleine, prop d'Albertville. Una piulada de la colla de Cegesqui d’aquest hivern ens ha motivat per anar-hi a tafanejar.
L’hem ben encertat, al hivern es un racó realment amagat en una estreta vall que els allaus escombren molt sovint, i on les minses poblacions de molt poques cases estan literalment enfilades als lloms mes estrets, doncs si s’escampen les cases una mica, els allaus en fan neteja. Deu ser difícil viure-hi en ple hivern.
Ens allotgem al Hotel Le Grand Pic, nom molt alterós que no correspon gens a la modèstia del establiment, el porten amb gran esforç un matrimoni jove amb dos criatures. Cambres molt modestes i menjar raonable.
La primera sortida la fem començant per el cim que senyoreja la vall – Le Grand Pic de La Lauzière – itinerari esplèndid que ens deixa masegats però eufòrics per com l'hem gaudit. Neu pols compactada a la gelera obaga alta i tot tipus de primavera a les solanes. No fem el cim, la barrera rocosa que tanca la gelera es veu força complicada i ens quedem a la última bretxa de la cresta, uns cent metres per sota del cim, de tornada a Celliers el xicot del hotel ens comenta que amb la ràpida regressió de la gelera, cada any resulta més complicat el tros de roca. El descens es magnífic. Han sortit uns 1.480 metres verticals acumulats.
L’endemà dimarts, anem a Le Rognolet, que també resulta un premi llaminer, i es que amb bon temps i l’entorn que ens envolta, gaudim fins i tot pujant d’esma, la sortida es una mica mes curta que la d’ahir, s’arriba amb esquís al avant cim, separat de la creu del cim real per uns 100 metres de cresta molt esmolada i amb cornises que decidim estalviar-nos. Un altre descens de primavera genial, que ens torna a recordar les cames cansades. Al final surten uns 1.400 metres verticals acumulats.
Per el dimecres consultem les possibilitats al xicot del hotel, hem fet els 2 cims mes propers a Celliers i arribar-nos al Col de La Madeleine per fer-ne algun altre ens sembla massa lluny. Jo portava un parell de tracks baixats de www.skitour.fr que son propers a Bonneval, el poble principal de la vall. Un dels 2 ja veiem que surt de molt avall i ens caldria carretejar els esquís a l’esquena un bon tros, mentre que l’altre la Pointe de la Combe Bronsin ja ens el recomana directament aquest xicot.
Cal baixar amb el cotxe vall avall un tros, per remuntar un trencall fins a les cases de La Biollaz.
Aquest altre recorregut també resulta molt atractiu, calcem els esquís gairebé a peu de cotxe i remuntem una pista entre bosc, per remuntar seguidament unes esquenes amples i obertes fins el Col du Pas du Loup, i després entrar a la dreta coma que baixa del cim, avui coincidim amb un nombrós grup de veterans de Lió que pugen mes forts que nosaltres – tot i que potser 3 d’ells passen dels 70 anys – això ens fa aixecar l’esperit, si tot va bé encara tenim uns anys mes de *pellejar*.
Avui si que fem el cim de veritat, i amb els esquís fins dalt, la sortida es molt dreta, però amb neu primavera es baixa content. Han sortit uns 1.350 metres verticals.
Arribats a Celliers - com cada dia – ens rehidratem al solet de la terrassa amb unes cerveses i reflexionem sobre el programa per dijous, decidim per unanimitat que si fem un altre cim quedarem massa tocats per agafar el cotxe cap a casa tot seguit, o sigui que demà marxarem cap a casa desprès d’esmorzar…
Comentem la sort de encertar tants bons dies seguits, amb bona neu i un entorn tan atractiu, el Montblanc ens vigila una mica llunyà, i més lluny surt la piràmide del Cervino, com a veïns mes propers la Grand Casse, la Grand Motte, al sud La Meije, els Ecrins, el Pelvoux… tots ells gaudits des dels colls i cims – i en samarreta ¡!!

Si os interessen els tracks GPS:
Grand Pic de la Lauziere:  http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2606502

Le Rognolet: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2606435
Pointe de la Combe Bronsin: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2606412


Les fotos son a:
http://rgodia.cat/EM%20Val%20de%20la%20Lauziere%2011%20a%2015%20de%20mars%202012/index.html

dilluns, 20 de febrer del 2012

Esquí de pista a Whistler, Canada

 La tardor passada en Lluís Llorens, un company *pessiga*, amic de joventut i mili, va tenir la pensada de proposar-nos una sortida a Whistler (British Columbia – Canada) la mítica estació d’esquí que va allotjar els Jocs d’Hivern del 2010. La primera intenció era que fos una excusa atractiva per reunir alguns dels ex *tigres* de Candanchú quan hi varem fer la mili a finals dels 1960, però la realitat va ser que per diferents situacions personals tan sols 3 teníem la disponibilitat d’anar-hi, tot i que fent les reserves al octubre podíem accedir a tarifes interessants. Érem en Lluís Llorens, l’Anton Sánchez i jo.
I desprès d’aquest primer nucli, al final el grupet va créixer amb una parella d’amics i la meva dona (en Miquel i Margarida Surinyach, i la Teia)…
Hi hem estat entre el quatre i l’onze de febrer, amb plena satisfacció malgrat que la meteorologia semblava haver canviat de lloc, a Whistler les temperatures eren les normals de Pirineu amb temps asoleiat de primavera, i les de Catalunya eren realment gèlides…
Hem gaudit d’una molt bona experiència descobrint una estació d’esquí a un entorn molt diferent a les grans dels Alps, la serralada Coastal Range es molt propera al mar (97 km) i les temperatures generalment no son tan baixes com a les Rocalloses, però les precipitacions son molt abundants (aquest hivern ja portaven 7 mts d’acumulació de nevades), tot i així les setmanes anteriors arribaven sovint a -12ºC. Tampoc està a gran alçada, doncs el peu dels remuntadors i la vila està a 660 mts sobre el nivell del mar, i la instal•lació que arriba mes amunt (el telesquí fins el coll on s’entra a la gelera Blackcomb) deu estar a 2400 mts. El que marca molt la relació amb les cotes esquiables es que els magnífics boscos d’avets arriben als 1700 metres, o sigui que un desnivell d’uns 1100 de les pistes està dins de boscos. Amb bona visibilitat, el panorama des de les carenes es impressionant per la bellesa i la immensitat de muntanyes – i tan sols es un petit pessic del que ocupa British Columbia – i amb dies de nevada o poca visió del relleu, la infinitat de pistes per dins dels boscos es un recurs fantàstic per esquiar relaxadament. També ens va atreure especialment la elegància i bon traçat de les pistes, malgrat estar relativament properes una de l’altre, la sensació de baixar per nous espais es constant.
La organització del moviment de personal a les instal•lacions i a les pistes es destacable per la seva cordialitat, eficàcia i bona gestió, quan arribes al punt d’embarcament – siguin cadires, cabines petites, o grans, ja t’han organitzat per optimitzar al màxim l’aprofitament de places, es sorprenent la rapidesa amb que desapareix qualsevol cua i sense empentes ni trepitjades…
El Village, centre principal de l’estació, es una agrupació d’edificis al costat d’un carrer sense cotxes que serpenteja trencant qualsevol geometria regular, els vehicles accedeixen als edificis per el costat oposar a aquest centre de passeig, sense grans edificis i amb alçades també molt limitades. Es una solució urbanística intel•ligent i molt acollidora.
Com que ara les companyies aèries et fan pagar cara la facturació dels esquí i botes, hem llogat els esquís directament a una cadena de botigues local, bon material, bona atenció, i a 50 metres dels remuntadors, i al mateix lloc ens guardaven els esquís cada dia.
Ja sé que sembla que escrigui l’al•leluia del lloc, però es la sensació que hem tingut, i la majoria de nosaltres ja teníem força experiència amb altres grans estacions d’esquí…
Llàstima que no fóssim mes colla, i que els costos siguin relativament alts per els que venim d’un país pobre – i en camí de ser-ho encara molt més si no som capaços de lluitar amb intel•ligència per evitar-ho.


Podeu veure algunes fotos a:
http://rgodia.cat/EP%20Whistler%20febrer%202012/index.html

dissabte, 21 de gener del 2012

Esqui de pista a Les 3 Valées - 15 a 18 de gener del 2012

 Aquesta temporada la pobre innivació al Pirineu ens anima a marxar 4 dies als Alps per fer una mica d’esquí de pista. Poc desprès de Reis ha fet una nevada espectacular als massissos entre Briançon i Chamonix, al final decidim anar a Les 3 Valèes, trobo lloc a un agradable hotelet de Brides les Bains, al peu de la vall de Meribel, es a la cota 650 i aquí hi ha l’accés mes baix de les instal·lacions mecàniques  de les 3 Valls, que sorprenentment aquest any es esquiable fins al mateix Brides – encara que no resulta molt interessant amb la neu d’alta qualitat que hi ha per dalt.
Som en Xavier Burjachs, en Joan Palou, la Teia i jo.
La previsió de la meteo es impecable, temperatures baixes, gairebé gens de vent i cap núvol, i es compleix exactament !!!.
Ens organitzem per anar a esquiar un dia a cada un dels principals sectors del domini, el diumenge a Meribel, dilluns a Val Thorens/Menuires/Orelle (una magnífica ampliació recent sobre la Maurienne), dimarts a Courchevel i dimecres farem tan sols mig dia, dedicat als racons de Meribel.
L’ultima nevada ja fa uns 8 dies que va caure i no es veu ni una sola pala o canal que no tingui traces, fora de les pistes la neu ja no atrau gaire perquè les traces s’han endurit força, peró amb el treball diari de l'exèrcit de Ratracs i altres invents, les pistes estan impecables, gairebé cap placa massa dura, per acabar-ho d’arreglar hi ha poca gent i no tenim la sensació de poder ser atropellats accidentalment per cap TGV... tot convida a la eufòria.
En Xavier coneix molt bé aquests indrets i ens *passeja* i guia fantàsticament per els seus recursos de paisatge i pistes, en algun moment fins i tot ens permet que parem per controlar els esbufecs i perquè en Palou tingui temps de fer fotos  :)....
El segon dia engego l’altímetre per conèixer el desnivell vertical acumulat, en surten 8750 metres – o sigui que les nostres articulacions tenen raó al queixar-se. L’endemà seran 9150 i la ‘matinal’ del dimecres suma 6200 metres amb 3 hores de forfet, estic segur que si ens haguéssim quedat tota la setmana, els genolls haurien fet figa.

Ha resultat una ració genial d’esquí de pista, entre aquests panorames alpins que omplen el cervell d’admiració i joia.
Que puguem repetir-ho sovint, i uns quants anys mes !!!

Les fotos son a:
http://godia.arvixe.com/3%20Valees%20del%2015%20al%2018%20de%20gener%202012/index.html

dimarts, 3 de gener del 2012

Refugi de Buffère, Val de la Clarée – Névache, Briançon

Del 27 al 30 de desembre del 2011
 La manca de neu al Pirineu ens anima a rodar fins aquesta vall encaixada entre el Mont Thabor i Serre Chevalier. Vaig passar per el refugi de Buffère al agost del 2010, en una de les sortides fetes des del campament d’estiu i vaig registrar-ho immediatament com a futur objectiu d’hivern. Ara era el moment d’anar-hi, bona innivació i previsió meteo fiable.
Sortim el 27 molt aviat, (Miquel Suriñach, Miquel Castellsagué i jo) per tenir temps de pujar al refugi des de Névache, doncs al hivern la pista queda tancada al mateix poble, son unes 2 hores, primer per la pista que guanya alçada fins un parell de ermites i desprès baixant a passar la Clarée per el pont de Rately, el camí està perfectament trepitjat per la petita motoneu del refugi, i per el reguitzell de visitants que hi passen cada dia.
Del pont al refugi tardem uns 45 minuts, la llum ja es fon i el bonic bosc de làrix sembla embruixat a la llum de la lluna.
El record del estiu no m’ha enganyat, aquest racó encara es mes atractiu al hivern, i el refugi es un niu molt agradable, tant per la seva comoditat com per la cordialitat del matrimoni que el porta.
El 28 fa un dia esplèndid, volíem anar al Grand Area però ens informen que a les dretes canals per on es puja hi manca neu, ens suggereixen que anem a la Tête Noire, també a la capçalera de la vall. Arribats al Col de Buffère veiem que el consell es excel·lent y baixem uns 200 metres vers Monetier per remuntar la cara sud de la Tête Noire. Aquest costat dona la sensació de que hem canviat d’estació – aquí som a la primavera, però la neu es abundant i el seguit de pales i canals fins el cim es molt evident. Davant nostre el Pelvoux, els Ecrins i La Meije presideixen l’escenari – genial ¡!!
Quan falten uns cent metres per el cim noto una sensació d’inestabilitat, que ja comença a ser-me massa familiar quan el cos protesta del esforç, decideixo quedar-me reposant a unes pedres mentre els 2 Miquel fan el cim. Necessitaré estar ben recuperat quan baixem esquiant. Estic a un balconet de luxe prenent el sol com una marmota, el tractament funciona i quan tornen ja em funciona l’estabilitzador de cos i cames :)…
La neu està ja una mica pesada però la pendent es prou dreta per ajudar a girar sense massa esforç, després toca remuntar de nou els 200 metres i arribem al Col de Buffère quan el sol ja s’amaga darrera de la carena, fins el refugi seguim la traça sobre neu ben compacta i alguna crosta sorpresa. Per ser el dia dels innocents, ens ha sortit ben rodó.
Una bona dutxa ben calenta, canvi de roba i una Leffe de barril que recupera difunts, ens ajuden a esperar el sopar, sopa de verdura, tartiflette, amanida fresca, pastís de nabius… realment, la muntanya es molt dura :).
El 29 ens llevem que nevisqueja, la previsió de *soleil* s’ha esgarriat i decidim anar al proper Crête de Baume, un llom que es despenja de la carena de la Tête Noire vers el refugi, es una valleta senzilla i agradable que s’enfila sobtadament quan som a prop del cimet, la neu està regelada i fins i tot les ganivetes no donen seguretat, descalcem els esquís i pugem els últims metres amb grampons, dalt de la carena el núvol trenca sovint i tenim als peus els edificis dels xalets de Buffère cap al nord, i a sobre les parets de la carena que tanca la vall. Llàstima que el dia no sigui net. Retornem als esquís i tot es calçar-los que entra el núvol espès i no s’hi veu el relleu, o sigui que anem baixant a les palpentes amb aquella molesta sensació de no saber si et mous o estàs aturat, de tant en tant anem per terra, fins que arribem al bosquet i ja tenim referències per baixar mes tranquils. A les 13:00 ja som al refugi, durant la resta del dia el temps va passant entre núvols i clarianes, sense empitjorar – això ens dona esperances per l’endemà.
Utilitzem a pleret la extensa biblioteca del refugi per omplir les hores fins el sopar. Hi trobo una casi biografia de l’Emille Allais, el genial creador de les tècniques d’esquí franceses i de nous materials per els esquís i botes, etc… resulta un retrat magnífic d’una època que va obrir el camí a totes les varietats del esquí actuals, i a les circumstàncies que ho varen fer possible.
El sopar es de nou una gran festa i quan anem a dormir el cel està ben estelat, per l’endemà voldríem saltar el coll del Echeillon i baixar fins Névache per la vall de Cristol.
El 30 ens llevem amb una bona nevada que no para, la meteo ha aplicat la innocentada amb el calendari retardat. O sigui que baixarem a buscar el pont de Rately directament per dins del dret bosc de làrix, la motoneu del refugi ha trepitjat els primers cent metres fins l’entrada al bosc i allà ja tan sols cal baixar sense trencar cap arbre, hi ha un bon tou de neu i es baixa sense mes problemes que la pesada motxilla, amb menys pes seria un descens per fer saltant :).
Del pont remuntem fins la pista i retornem a Névache amb una nevada intensa.
Ja circulant per la carretera ens trobem amb un tràfic molt lent fins gairebé a Gap, la nevada ha estat intensa fins la cota 600 metres.
Llàstima que no arribi al Pirineu.

Malgrat tot tornem a casa satisfets, doncs aquest racó de La Clarèe ens ha tractat prou bé.

Podeu veure fotos de tots tres a:
http://godia.arvixe.com/EM%20Val%20de%20la%20Claree%20-%20refugi%20de%20Buffere%2027%20a%2030%20desembre%202011/